sábado, 1 de noviembre de 2008

tancada en el meu món



Tan de bo deixès l'orgull fora del meu cap i m'haguès ficat els pantalons per marxar amb tu. Em sento fatal, necessito plorar. Tu fas tot el possible pq jo estigui bé i jo no hi poso gens de la meva part, es el ke et deia avui a la tarda, no puk estimar-te més fins ke jo no m'estimi un pilò, em sento dèbil, perduda en akest món d'ignorants, ara em moro de ràbia per haver-te deixat plantat. Ets tan bona persona... mai ningu m'havia tractat com tu ara, clar ke tothom és diferent, però amb tu veig ke estik creixent molt i crec que tu tambe. Et necessito al meu costat encara ke no t'ho demostri gaire, encara ke et pensis ke tink el cap en un altre lloc, no es cert, penso en tu a cada moment...Ho sento... Ho sento molt per com et faig perdre el temps, total per marxar sol. Em tenco en el meu mon i soc incapaç de veure el ke realment em ve be de fer. Tens raó, no tink res, però hi ha moments fluixos ke no m'ho acabo de creure, però gràcies per recordar-mo, és important per a mi. Sé del cert ke només vius per mi, escolta'm, això tampoc és aconsellable, tens ke tenir vida propia, si la vos compartir amb mi donks millor es clar.
T'Estimo amb tot el meu cor... Mil petons